Una història per reflexionar...
Era molt petita, però recordo que quan em vaig despertar tenia molt fred, estava a 40º de febre, suors fredes em recorrien tot el cos i tenia molt mal de cap.
Ràpidament, vaig ser traslladada a l’hospital de Barcelona, on em van detectar un càncer de ronyó, anomenat neuroblastoma.
Vaig romandre ingressada durant molt temps fins que els metges van creure que m’havia recuperat.
Més tard, la història es va repetir, i vaig tornar a l’hospital. Allí, vaig començar el tractament de quimioteràpia.
Aquesta situació tan difícil es va reiterar intermitentment fins que vaig complir els 14 anys; ara en tinc 20, i puc dir que, en alguns moments vaig perdre l’esperança, però sóc una persona molt forta i amb aquesta actitud i l’ajuda de la meva família i amics vaig poder superar aquesta etapa.
Des d’aquest moment, veig la vida de diferent manera i crec que cada segon de la vida és únic i irrepetible.
Espero que el meu testimoni us serveixi de gran ajuda per a que no us rendiu mai.
Una abraçada.
Tamara Perales Damas
Patir una malaltia, és un dels moments en què ens adonem de la vida que tenim al voltant.
ResponEliminaEns alegrem que no perdeu l'esperança ja que és un dels motors per aconseguir quelcom desitjat.
L'esperança és la continuïtat de la curiositat, el desig de conèixer i de saber que ho aconseguiràs!
Mentre llegia aquest article, primer ens ha recorregut un escalfred pel cos, ja que és una situació molt difícil on s'ha de ser molt fort. Després, un somriure s'ha dibuixat a les nostres cares. Ens alegrem de que persones com la Tamara, tinguin aquesta força i energia, i que amb el suport de la gent que ens estiment tot es pot superar. Aquesta és la actitud, amb valentia i esperança tot es pot superar.
ResponEliminaTota una lliçó!