La web 2.0

Hola!

Com tots sabeu, el dimarts dia 28 va venir a la URV Gabriella Grossek, que ens va presentar una eina que no coneixíem o que gairebé no sabíem utilitzar.

És ben sabut que tots utilitzem les noves tecnologies, però quasi bé sempre les utilitzem de forma lúdica, o com una important eina de socialització; ara bé, Gabriella ens presentava una altra manera de veure aquestes eines tant famoses com Facebook  o Twitter, és a dir, ens va introduir en la utilització d’aquestes tecnologies en l’àmbit educatiu.

Introduir-les a l’aula pot significar una oportunitat per a que els infants i els joves aprenguin alternatives per utilitzar totes les eines que tenen disponibles a internet.

En la seva explicació, ens va mostrar com la web 2.0 ens pot ser molt útil per tal de realitzar treballs en grup, ja que en aquest instrument se’ns permet escriure i modificar els textos; aquesta característica és la que la diferència de les pàgines webs que coneixem fins ara.

Podem concloure dient que, va ser una classe molt útil en la qual vam descobrir coses que no sabíem fins ara i que ens ajudaran en la nostra futura tasca com a educadors.  

L’armari de l’esperança

Si, sabem que és  difícil trobar explicacions a moltes de les situacions que vivim, d’igual forma, és difícil saber com i quina és la manera de recuperar l’esperança quan aquesta es troba amagada  al racó més ocult del nostre armari.

Si, tu també ho veus veritat? Tot és molt fosc, les samarretes negres fan el teu armari trist  i afligit..però... No, no ho facis! No tanquis l’armari! Aturat, respira, relaxat, pensa, obre ve els ulls...

Ha arribat el moment! Estic molt orgullós de tu, ho has aconseguit. Ningú ha dit que el camí fos fàcil, però  l’has trobat i la sents, la samarreta de color verd et queda molt bé , t’ha fet fort, valent, t’ha omplert d’il·lusió, de ganes, de somnis, d’ESPERANÇA.Sabia que ho podies fer, no he dubtat ni un segon de tu.

Vols un consell? La vida et posarà en multituds d’ocasions a prova... és la teva actitud la que farà que en cada moment aprenguis quina és la samarreta adequada per superar-les, la samarreta blanca et donarà llum, bondat, puresa, fe...la samarreta groga  et donarà alegria, felicitat, intel·ligència, energia... la samarreta vermella et donarà força, determinació, passió, desig...

Ara és feina teva, se que ho faràs molt bé, cada segon d’aquesta vida val la pena, ets tu la responsable de gaudir de tots els moments increïbles, i TU POTS FER-HO! 

Hola nois i noies! Aquí us deixem la nostra webquest que parla sobre qui és Gaudí i quines són les seves obres. Esperem que us agradi!

https://sites.google.com/site/antonigaudicornetsegle/conclusio?pageUrlChanged=conclusio

Esperança implica felicitat?

Tots volem ser feliços , ningú li agrada està trist. La pregunta és, com aconseguim la felicitat? Cada persona té els seus desitjos i somnis que vol aconseguir i és important no rendir-se mai per aconseguir-ho-

Per tant, l’esperança implica felicitat? Està clar que sense esperança no podem ser feliços. L’esperança és un element fonamental per lluitar pels nostres somnis perquè sinò fós així moltes coses no les aconsegueriem. 

No sempre tot resulta tan  senzill, la vida ens posa molts entrebancs i en moltes ocasions perdem l’esperança.

Nosaltres des d’aquí animen a tothom a que lluiti pels seus somnis amb molta força, il.lusió i  valentia i que ningú sobretot ningú, els hi faci perdre  mai l’esperança !

Esperança per a totes les edats

La esperanza de un sueño

Un pequeño gusanito caminaba un día en dirección al sol.

Sin dejar de caminar, la oruga contestó: -Tuve un sueño, anoche soñé que desde la punta de la gran montaña yo miraba todo el valle. Me gustó lo que vi en mi sueño y he decidido realizarlo.

Sorprendido, el chapulín dijo mientras su amigo se alejaba: -Debes estar loco!, Cómo podrás llegar hasta aquel lugar? -Tú, una simple oruga! Una piedra será una montaña, un pequeño charco un mar y cualquier tronco una barrera infranqueable.

Pero el gusanito ya estaba lejos y no lo escuchó. Sus diminutos pies no dejaron de moverse.

De pronto se oyó la voz de un escarabajo: -Hacía dónde te diriges con tanto empeño?

Sudando ya el gusanito, le dijo jadeante: -Tuve un sueño y deseo realizarlo, subiré a esa montaña y desde ahí contemplaré todo nuestro mundo.

El escarabajo no pudo soportar la risa, soltó la carcajada y luego dijo: -Ni yo, con patas tan grandes, intentaría una empresa tan ambiciosa.

El se quedó en el suelo tumbado de la risa mientras la oruga continuó su camino, habiendo avanzado ya unos cuantos centímetros.

Del mismo modo, la araña, el topo, la rana y la flor aconsejaron a nuestro amigo a desistir. No lo lograrás jamás! -le dijeron-, pero en su interior había un impulso que lo obligaba a seguir.

Ya agotado, sin fuerzas y a punto de morir, decidió parar a descansar y construir con su último esfuerzo un lugar donde pernoctar. -Estaré mejor, fue lo último que dijo, y murió.

Todos los animales del valle por días fueron a mirar sus restos. Ahí estaba el animal más loco del pueblo. Había construido como su tumba un monumento a la insensatez. Ahí estaba un duro refugio, digno de uno que murió por querer realizar un sueño irrealizable.

Una mañana en la que el sol brillaba de una manera especial, todos los animales se congregaron en torno a aquello que se había convertido en una advertencia para los atrevidos.

De pronto quedaron atónitos. Aquella concha dura comenzó a quebrarse y con asombro vieron unos ojos y una antena que no podía ser la de la oruga que creían muerta.

Poco a poco, como para darles tiempo de reponerse del impacto, fueron saliendo las hermosas alas arcoiris de aquel impresionante ser que tenían frente a ellos: Una mariposa.

No hubo nada que decir, todos sabían lo que haría. Se iría volando hasta la gran montaña y realizaría un sueño, el sueño por el que había vivido, por el que había muerto y por el que había vuelto a vivir. Todos se habían equivocado.

El éxito de la vida no se mide por lo que has logrado, sino por los obstáculos que has tenido que enfrentar en el camino.

Anónimo

Dos caminos

Solo conozco dos caminos:

el del conformismo,

y el de intentar luchar,

por alcanzar un anhelo

Y si el anhelo queda,

extraviado en el olvido,

solo falta hallar,

la nueva causa para luchar.

En las estrellas observo,

luz viajera en el tiempo,

podrá existir o no la estrella,

dueña de la lejana luz que veo.

Y podrá ser o no mi sueño,

realidad algún día.

Aquella luz que lejana hoy miro,

cuando elevo mi vista del suelo.

Al elevar la mirada se observa,

mas halla de la tierra,

es posible el buen luchar,

para avanzar en la vida.

Y semilla plantada en la tierra,

que intenta no quedar en olvido,

ser árbol elevando sus ramas,

de anhelo en anhelo, puede lograrlo.

          

                         Javier R. Cinacchi

Una història per reflexionar...

Era molt petita, però recordo que quan em vaig despertar tenia molt fred, estava a 40º  de febre, suors fredes em recorrien tot el cos i tenia molt mal de cap.

Ràpidament, vaig ser traslladada a l’hospital de Barcelona, on em van detectar un càncer de ronyó, anomenat neuroblastoma.

Vaig romandre ingressada durant molt temps fins que els metges van creure que m’havia recuperat.

Més tard, la història es va repetir, i vaig tornar a l’hospital. Allí, vaig començar el tractament de quimioteràpia.

Aquesta situació tan difícil es va reiterar intermitentment fins que vaig complir els 14 anys; ara en tinc 20, i puc dir que, en alguns moments vaig perdre l’esperança, però sóc una persona molt forta i amb aquesta actitud i l’ajuda de la meva família i amics vaig poder superar aquesta etapa.

Des d’aquest moment, veig la vida de diferent manera i crec que cada segon de la vida és únic i irrepetible.

Espero que el meu testimoni us serveixi de gran ajuda per a que no us rendiu mai.

Una abraçada.

                                                                                 Tamara Perales Damas